De calfaments de cap i altres monstres

A mi sempre m'agrada consultar un diccionari fiable a l'hora de saber el significat de paraules complexes però a la volta quotidianes. Pense que eixes són les més difícils de comprendre, estem tan acostumats a utilitzar-les que quan ens parem per veure realment el que signifiquen potser ens adonem que no les emprem com deuríem. Aquestes paraules de la realitat del dia a dia s'han adaptat al nostre vocabulari, a la nostra llengua, al nostre parlar particular o "suahili" personal sense que nosaltres mostrem un mínim d'interés per adonar-nos realment el que volen dir.

Per una altra banda, els milers de calfaments de cap que cadascú té quan està sol fan que ens qüestionem coses absurdes i d'altres ben interessants. Ja es diu que la ment no descansa ni quan estem dormint. Personalment, hi ha voltes que li he d'enviar un missatge d'alerta al "senyor de dalt" perquè pare de fer centrifugats perquè és una cosa "massa"; sobretot quan el meu cap toca el coixí per a entrar en la fase REM i tot això.

Tornant al fil de la qüestió, el vocable que hui ocupa protagonisme és el següent, decepció.

Segons el diccionari de la Real Academia Española de la

Lengua:

decepción.

(Del lat. deceptĭo, -ōnis).

1. f. Pesar causado por un desengaño.

2. f. engaño (‖ falta de verdad).

A partir d'aquesta definició i enllaçant amb el tema de les escalfades varies de cap que he tingut, he arribat a la conclusió que aquesta paraula, a banda de tindre dos significats també té diferents graus. És a dir, a l'igual dels tornados o twisters (per als cinèfils) hi ha una escala per a mesurar-la segons el seu context, actors que intervenen i altres observacions (deixem sempre aquesta casella oberta, com els precs i preguntes als ordres de les reunions). Així doncs, la detalle a continuació:

Grau 1: És un tipus de decepció que al cap i a la fi no afecta al funcionament de la societat en general i molt menys a la situació personal. És simple i el seu efecte sols dura una vesprada com a molt. Exemple: Que Rosa no guanyara Eurovisión aquell any que estàvem tots tan involucrats (almenys televisivament).

Grau 2: Aquest tipus és una mica més complexe, ja que des d'un primer moment saps que la probabilitat que aparega és elevada, saps que la decepció pot aparéixer en qualsevol moment, així i tot es confia en eixe menor percentatge. Al final es dona la situació. Exemple: T'enrotlles durant una bona temporada amb una persona que saps que no et convé, que va a fer-te mal, que no estarà a l'altura de les circumstàncies, i penses "tira va, a mi no em té perquè passar", quan li ha passat a TOTES les persones que han estat amb ella. I just quan tu comences a sentir "alguna cosa" per aquesta, PÈM! ahí va!

Grau 3: La cosa ja va posant-se més seria, aquest tipus de decepció apareix de sobte, no te l'esperes, i és com si et tiraren una poalada d'aigua a la cara sense estar preparat/da. Quan l'experimentes potser tardes una vesprada o més en reaccionar. Aquesta solen provocar-la persones pròximes a tu a les quals tens molta estima. Exemple: el teu nuvi porta posan-te els "cuernacos" (banyes o com vulgau dir-ho) amb la teua millor amiga, cosina, o amiga de quadrilla sense més.

Grau 4: Aquest és més fotut perquè ve per partida doble. Et deceben una volta, tu perdones i et tornen a fer la mateixa jugada. Decepció x 2. I allò més graciós de tot és que la segona volta tornes a estar igual de mal que la primera, realment "de palos no s'ensenya u"! Exemple: Eixa persona, la mateixa del grau 2, et torna a fer una jugada de les seues, i tu estàs FATAL, però més perquè has tornat a caure i no l'has enviada a fer la mà (parlant clar) que perquè s'haja comportat pel que és, un autèntic/a "gilipoyas", torracollons o tot el que vulgau dir.

Espere que us siga d'utilitat aquesta classificació i per descomptat, si creieu convenient afegir o modificar algun aspecte, no dubteu en fer-m'ho saber. Del segon significat de la paraula en parlaré més avant, segur. Merci.

* Foto: Just després d'una decepció de grau 3.

MADRIZZ and you Drive me Crazy

Una gran dona un dia em va dir, "a tu el que et fa falta és canviar d'aires". Això vaig fer, "corto por lo sano" i me les "pire" a Madrid. Degut també a la situació del mercat laboral la millor opció era fer un Màster de l'Univers, com li diuen vulgarment. I

ací estic, al mig de l'Espanya vivint en un dels millors barris de la

capital (la Latina) i compartint pis amb dues perles que la vida m'ha posat al meu camí. Una, artista com ella soles, "con voz de sirena" que diuen els experts, intenta fer-se un lloc a la música i si pot ser a la ràdio, afició que ambdues compartim. L'altra, coneguda d'oïdes des que anava a l'escola, i que quan realment coincidirem al final de la Universitat, el feeling es va notar, jugavem al mateix equip, clar, és d'Ontinyent. Es troba formant-se per a ser una de les millors productores audiovisuals del n

ostre país, i ho aconseguirà.

Per altra banda, el meu "amor verdadero" ja fa dos anys quasi que està vivint ací, pel que no me'n venia a l'aventura, sabía que almenys tenia a algú. Osebio, que es convertirà en un prestigiós redactor de moda. Ell també ha sigut el meu padrí a l'hora de conéixer a gent, m'ha presentat als seus amics, els quals hui en dia també considere meus, alguns més que altres. Entre ells està "la Moni", una vasca ben parida, que com sempre dic, al final de la correguda serà una de les millors coses que m'emportaré de la meua estància a Mandrilia. Sense oblidar a Susi, que em fa la contra en l'estat de crazyness en el que a voltes estic immersa. Som Zipi i Zape, mai millor dit. Un nomenament especial també a Roberto, el qual deuria haver conegut durant la meua estància a l'EPSG, però el destí ha volgut que siga ací on ens trobem. Ell diu que és "valenciano de tercera porque no sabe hablar la lengua", encara que estiga ja empadronat ací, l'horxata i els fartons se li asomen alguna que altra v

egada.

Tornant al que estic fent per ací i deixant de banda el meu "estrellato" local, estudie el Postgrau de periodisme a la Universitat Complutense de Madrid, hi ha gent que no està molt contenta amb ell, però a mi em fan escriure a "muntó" que és el que jo volia. A banda d'això, també n'estic fent un en "mariconeo", perque és el que em rodeja les 24 hores del dia i m'encanta. Per a pal.liar la meua absència per terres valencianes també un de Facebook, "anganxaeta estic".

El 13 d'Octubre de 2009 començava la meua història madrilenya, deixava al darrera un estiu... meravellós, plé d'amistats, rises, treball i en definitiva felicitat. El destí va fer que la meua estació de l'any preferida començara un poc abans, donant-me l'oportunita

t de retrobar-me amb una de les persones que sempre he estimat i he tingut present. Per coses de la vida que diuen, no li havia dedicat el temps que ella es mereixia, però ara crec que ho estic fent dintre de les meues possibilitats. Jo li ho dic, que si fora home estaria "namoraeta" d'ella. Juntes hem superat una etapa que ens tenia a ambdues estancades i n'hem encetat una altra que pel que hi ha viscut, promet. Paola, també m'ha donat l'oportunitat de conéixer a altres persones que considere amistats a dia de hui. Totes eixes SENYORES que conviuen al Facebook dia a dia, que ens juntem al Defans, com les que van a fer-se el café o a caminar. Algunes d'elles tenien una visió de mi, al meu paréixer, equivocada, però crec que això ja està tot oblidat. He descobert certa compenetració fins al punt de dir-li a alguna "nena, estàs copiant-me els arxius o qué!".

Per altra banda, també estan les personalitats masculines, ben cert és que jo sempre he tingut afinitat amb el sexe contrari, culpem si volem a la meua educació en la que igual és d'amic un home que una dona. Amb algú, potser he intimat més, si, però no deixa de ser també "col.lega". Aquesta part m'ha portat problemes i inclús ha arribat a afectar a la meua cosina, cosa que no trobe correcte. La sort és que al tindre ja tots una edat, a poc a poc, el temps va posant a cadascú al seu lloc. Sóc de les que pensa que si et portes bé, al final sempre guanyes, no és la manera més ràpida però si la més segura. Tornant als homes, aquestos m'aporten eixa visió des de l'altre costat de la barrera i fan que la meua balança s'equilibre.

Segons vaig escrivint em dóna la sensació de que me n'he oblidat de qui eren els MEUS abans, però no és així, ells ho segueixen siguent. No els veig tant com voldria, però els que vertaderament valen la pena, crec que ens sincronitzem prou bé a l'hora de trobar un lloquet per a retrobar-nos entre viatges València-Madrid- València. El telèfon el faig roig parlant amb ells, hui mateixa m'he posat al dia amb dos d'elles. Ara a Falles faré un remix, de tota aquesta gent, la nova i els de sempre, m'encanta, estic il.lusionada.

Aquella gran dona amb tan sols unes hores compartides en les que he plorat i m'he rist m'ha fet veure la vida d'una altra manera. Des que la vaig conéixer he passat per situacions que ara mateixa ho pense i dic: "senyor! si jo abans hagués disparat el bazoka al moment!". Ella m'ha descobert el camí cap a eixe "saber estar" que malgrat que quede un poc prepotent, crec que tinc. Intente transmetre també eixa sabiduria a les meues noves i velles amistats.

Pense que de tots pots aprendre alguna cosa, inlcús del taxista que et porta de ta casa a l'estació d'autobusos. L'altre dia per exemple, me'n va tocar un que em parlava de la importància de fer esport hui en dia. Cadascuna de les persones que he nombrat explíci o implícitament en aquesta reflexió m'aporta la seua sabiduria particular, em fa créixer com a persona, i sobretot fa que cada volta que escolte paraules de la seua boca, per tontes que siguen, l'aprecie més.

A tot açò encara em queden molts desitjos per complir, de totes maneres "estamos trabajando en ello". Amb l'ajuda d'ells i elles, segur. Inclús dels que no estan ja.